Les Dames d’Honor

Núria Torras. La Núria, la Núrieta, el bitxo, aquella nena petita que em passava hores disfressant i que ara ja és tota una dona! Hem compartit moltes coses, ens hem disfressat, ens hem pintat, hem jugat a les casetes, hem tocat el piano, hem compartit dies de Reis, de la mona, de l’aniversari i del sant. I des de no fa gaire s’ha convertit en la nostra fillola. I des de llavors ens hem tornat a disfressar juntes (aquest cop per anar al Saló del Còmic), hem passat nits de series i Wii a casa i ha estat al meu costat sempre que li he demanat.

Massa coses importants al meu costat per no demanar-li que m’acompanyés en el que serà el dia més important de la meva vida fins al moment. Amb permís de les altres dues, la dama d’honor més guapa de totes!

Núria + Mar

Marta Prades. Martona, Marteta, LA Marta. Què puc dir d’ella? Som amigues des de la panxa de la mama, i hi ha poca gent que tingui amics des de fa tants anys! Amb ella hem jugat, hem cantat, hem ballat i hem disfressat a tot el que se’ns ha posat per davant (el tete, la Núria o qui fos, sense manies! xD). Després ens vam fer grans i la vida ens ha portat per camins diferents, però SEMPRE, SEMPRE està allà quan la necessito.

Va haver-hi una època en que totes les meves nines es deien Marta i totes les seves Mª del Mar. I va ser en aquella època quan li vaig prometre, que el dia que em casés, seria la meva dama d’honor. Ara ha arribat el moment i no podria trencar la meva promesa.

Gràcies per ser-hi sempre i per ser, en paraules de les nostres àvies “és que no són amigues, d’amigues normals, eh? És que s’estimen, però de veritat!”.

Marta + Mar

Cristina Planes. Crispinx, la Cris. El Conservatori va ser una mica martiri en algunes ocasions, però em va donar l’amistat de la Cris i això és de les millors coses que es pot tenir. Aquella nena d’un curs més al cole, amb qui probablement no hauria parlat mai si no haguéssim coincidit a classe de solfeig, a la coral i finalment a música de cambra! Quantes hores tocant juntes, quantes hores estudiant partitures impossibles, però sobretot quants riures, i quantes confidències! I després, un cop el Conservatori es va acabar, quantes tardes xerrant i ballant a la Carpa o al “Set”.

Va ser en aquella època de tardes de festa, que en un mail cadena de Hotmail, en que havies de contestar unes preguntes, em va sortir que el dia que em casés, ella seria la meva dama d’honor. I ara, com 10 o 11 anys després, ha arribat el moment de complir la promesa. Però no només perquè ho digués el Hotmail, sinó perquè durant tot aquest temps, hi ha estat sempre, aguantant-me en el dia a dia tot tipus de paranoies, donant-me tot tipus de consells i compartint amb mi, nocions de ballet ;).

Ara ja no ens podem veure tant com voldríem, les feines, la vida, però tinc clar que en un dia tan especial, serà la millor companyia al meu costat!

Cris + Mar